31 Oct 2016
16:00 @ Pl. Vila de Gràcia

Barcelona 08012

Organizadors

La idea original del evento fue desarrollada por tres mamás de Gràcia: Melissa, Yasmine y Diana.

Este año, contamos con la colaboración de un grupo nutrido de comerciantes del barrio: Asociaciones de Verdi, Travesera de Gràcia, Vila de Gràcia, Asturias y Cines Verdi.

Actividades

  • Altar de Muertos (Plaza de la Vila).Montaremos un altar para recordar a nuestros queridos difuntos. Trae una foto de tus muertitos y un trocito de su comida favorita. (Comienza: 16:00)
  • Maquilladora professional (5€) a partir de las 15:00.
  • Una Castanyera en Plaza de la Vila desde 12 hasta 21:00.
  • Ruta de Truco o Trato (Trick or Treat). Partiendo de la Plaza, recorreremos el barrio recogiendo chuches en locales participantes. (Comienza: 17:00)
  • Concurso de disfraces y premios para las tres categorías: 1-6 años 7-12 años, y 13+ años.


Para cualquier duda, escribanos...

RSVP

Por favor confirmar su asistencia.
Pedimos una aportación de 3€ por niño.

Registrarme ahora

Honrar els difunts, riure’s de l’Inevitable, l’alegria de la vida

Vine i uneix-te a nosaltres, ¡converteix-te en autor d’aquesta barreja de celebracions i de la invenció de noves tradicions!

Els orígens de Halloween es remunten a un festival celta. Els celtes que vivien fa 2000 anys, celebraven l’ any nou el primer dia de novembre. Aquest dia marcava la fi de la collita i el principi del fred hivern. Els celtes pensaven que la nit de cap d’ any (31 d’octubre), la frontera entre els mons dels vius i els morts es desdibuixava i els esperits dels morts viatjaven l’Altre-món al món dels mortals causant estralls i recordant als vius la seva fràgil existència. Però també, la permeabilitat de les fronteres ajudava als sacerdots celtes a fer profecies anuals que generessin tranquil·litat i esperança de sobreviure el llarg i fosc hivern.

El dia de morts alhora, és una celebració mexicana d’ origen asteca prové de molts rituals precolombins que es remunten a 2500 ó 3000 anys. Aquests rituals es realitzaven el novè mes del calendari asteca, anunciant l’inici de l’ estiu. Les festivitats es dedicaven a la deessa coneguda com la “Dama de la Mort”. Malgrat tenir diferent sentit i significat, la intenció principal és probablement la mateixa que les celebracions actuals: honrar els morts i reconèixer els vius, evitar les amenaces de mort i considerar les fonts de vida; riure’s a la cara de la tragèdia i plorar per l’ alegria d’estar viu.

Mentre que les dues, la celta i la mexicana, són celebracions que rendeixen homenatge als morts, són rituals molt diferents tant pel que fa a la seva representació com al seu contingut. Separats temporal i geogràficament es van vincular a les tradicions cristianes i als costums catòlic romans. Durant segles i a la força, Tot Sants i el Dia dels Difunts es van imposar a aquestes celebracions erosionant les seves arrels paganes i sotmeten els seus sistemes de creences al credo catòlic. Malgrat la violència i potser degut a la resistència a la imposició, ni Halloween, ni el Dia dels Morts han perdut la seva història pagana, la seva creativitat popular i l’ atractiu de l’heretgia.

A diferència de Halloween i del Dia dels Morts, la Castanyada neix al segle XVIII com una pràctica popular lligada a la celebració catòlica de Tots Sants. La tarda de l'1 de novembre, s'acudia al cementiri a visitar els estimats difunts. Després de sopar i mentre es passava el rosari pels morts, es menjaven castanyes, moniatos i panellets; aquest menjar era conegut com la Castanyada. Amb el temps, la celebració s'ha secularitzat fins convertir-se, ara per ara, en un ritu popular deslligat del seu origen religiós.

Halloween i el Dia dels Morts són només dues de les possibles celebracions per honrar els morts. També hi ha tradicions antigues a Àfrica i Àsia. No obstant, sembla que aquestes han estat particularment globalitzades a finals del segle XX i principis del XXI. Actualment aquestes festes tenen un caràcter més popular que religiós. Són rituals que ja no necessiten pràctiques especials ni d’estricte compliment, sinó festivitats seculars i obertes que conviden a la participació popular i a les interpretacions eclèctiques; és un guió escrit col·lectivament per l’ esperit de la gent i el lloc.

És amb aquesta intenció i des de la localitat de Gràcia, Barcelona, que cridem a la celebració popular de les heretgies mixtes (incloent la Castanyada). És una crida per honrar els difunts, per reconèixer la nostra fragilitat, per riure’ns de l’inevitable i alegrar-nos per la vida.

 

 

Honrar a los Difuntos, Reír de lo Inevitable, Regocijar de la Vida

Ven y únete a nosotros, ¡conviértete en autor de esta mezcla de celebraciones y de la invención de nuevas tradiciones!

Los orígenes de Halloween se remontan 2.000 años. Fue un festival celta para celebrar su año nuevo (que comenzaba el 1ero de noviembre), marcando el final de la cosecha y el comienzo del invierno. Los celtas creían que en la última noche del año (31 de octubre) las líneas entre los mundos de los vivos y de los muertos se desdibujaban. Durante estos dos días, los fantasmas de los muertos viajaban del Otro-mundo al mundo de los mortales causando estragos y recordando a los vivos de su frágil existencia. Pero también, la fluidez de las fronteras permitía a los sacerdotes celtas hacer profecías anuales que generaran tranquilidad y esperanza de sobrevivir el largo y oscuro invierno.

Día de los muertos, a su vez, es una celebración mexicana de origen azteca y parece venir de muchos rituales precolombinos, tal vez se remonta tan lejos como 2.500 a 3.000 años. Estos rituales se dedicaron a una Diosa, La Señora de los Muertos, y ocurrían en el noveno mes del calendario azteca, anunciando el comienzo del verano. Aunque con diferente sentido y significado, la intención central era probablemente la misma que las celebraciones de hoy: honrar a los muertos y reconocer a los vivos; evitar las amenazas de muerte y considerar las fuentes de la vida; reírse en la cara de la tragedia y llorar por la alegría de estar vivo.

Mientras que las dos, la celta y mexicana, son celebraciones que rinden homenaje a los muertos, son rituales muy diferentes en su representación y contenido. Separados en el tiempo y la geografía fueron vinculadas a las tradiciones cristianas y costumbres católico romanas. Durante siglos y por la fuerza, Todos los Santos y el Día de los Difuntos se impusieron sobre estas celebraciones, erosionando sus raíces paganas y sometiendo sus sistemas de creencias al credo católico. A pesar de la violencia o tal vez como una resistencia a la imposición, ni Halloween, ni el Día de los Muertos han perdido su historia pagana, su creatividad popular y el atractivo de la herejía.

A diferencia de Halloween y del Día de los Muertos, La Castañada nace en el siglo XVIII como una práctica popular ligada a la celebración católica de Todos los Santos. Por la tarde del 1 de noviembre, se acudía al cementerio a visitar a los queridos difuntos. Después de cenar y mientras se pasaba el rosario por los muertos, se comían castañas, boniatos y panellets; esta comida era conocida como la Castañada. Con el tiempo, la celebración se ha secularizado hasta convertirse, hoy por hoy, en un rito popular desligado de su origen religioso.

Halloween y el Día de los Muertos son sólo dos en el universo de las formas para honrar a los muertos. También hay tradiciones antiguas en África y Asia. Sin embargo, parece que estas dos han sido particularmente globalizadas a finales del siglo 20 y principios del 21. En el mundo de hoy, estas fiestas se han convertido más en prácticas populares que ceremonias religiosas. Son rituales que ya no requieren de procedimientos especiales y estricto cumplimiento, sino festividades seculares y abiertas que invitan a la participación popular y a interpretaciones eclécticas; es un guión escrito colectivamente por el espíritu de la gente y el lugar.

Es con esta intención y desde la localidad de Gràcia, Barcelona que llamamos para la celebración popular de herencias mixtas (incluyendo a La Castañada). Es un llamado para honrar a los difuntos, para reconocer nuestra fragilidad, para reírse de lo inevitable y regocijar de la vida.

Honoring the Departed, Laughing at the Inevitable, Rejoicing Life

Come and join us, become an author of the mixture of celebrations and the invention of new traditions!

The origins of Halloween date back 2,000 years. It was a Celtic festival to celebrate their new year (which started November 1st), marking the end of harvest and the beginning of winter. Celts believed that on the last night of the year (October 31st) the lines between the worlds of the living and of the dead became blurred. During these two days, ghosts of the dead would travel from the Otherworld to the world of the mortals wreaking havoc and reminding the living of their fragile existence. But also, the fluid boundaries would allow Celt Priests to make year prophecies granting comfort and hope for surviving the long and dark winter.

Day of the Dead, in turn, is a Mexican celebration of Aztec origin and seems to come from many pre-Columbian rituals, perhaps dating back as far as 2,500 to 3,000 years. These rituals were devoted to a Goddess, The Lady of the Dead, and would fall in the ninth month of the Aztec calendar, announcing the start of the summer. Though with different meaning and significance, the central intention was probably the same as today’s celebrations: to honor the dead and recognize the living; to stave the threats of death and regard the sources of life; to laugh in the face of tragedy and cry for the joy of being alive.

While both, the Celtic and Mexican, are celebrations that pay tribute to the dead, they are quite different rituals in their representation and content. Separated in time and geography they became linked to Christian traditions and Roman Catholic customs. For centuries and by force, All Saints and All Souls Day were imposed on these celebrations, eroding their pagan roots and submitting their belief systems to Catholic creed. Despite the violence or perhaps as a resistance to the imposition, neither Halloween nor Day of the Dead have lost their pagan history, popular creativity and heathen allure.

Unlike Halloween and the Day of the Dead, “La Castanyada” (The Chestnut festivity) was born in the eighteenth century as a popular practice linked to the Catholic celebration of All Saints. On the afternoon of November 1, people went to the cemetery to visit the dear departed. After dinner and while the rosary was passed for the dead, chestnuts, sweet potatoes and “panellets” (homemade pastries) were eaten; this meal was known as La Castanyada. Over time, the celebration has been secularized to become, as of today, in a popular rite detached from its religious origins.

Halloween and Day of the Dead are but two in the universe of forms to honor the dead. There are old traditions in Africa and Asia, as well. Yet, it seems that these two have been particularly globalized in the late 20th and early 21st century. In today´s world, these celebrations have become more popular practices than religious ceremonies. They are no longer rituals that require strict procedures and adherence, but open secular festivities that invite popular involvement and eclectic interpretations; a script that is collectively authored by the spirit of the people and place.

It is with this intention and from the very locality of Gràcia, Barcelona that we call for a popular celebration of mixed ancestries (including La Castanyada). It is a call for honoring the departed, for recognizing our fragility, for laughing at the inevitable and for rejoicing life.

Honorer les défunts, rire de l’Inévitable, se réjouir de la vie

Viens nous rejoindre, deviens l’auteur et l’acteur de ce mélange de célébrations et de l’invention de nouvelles traditions!

L’origine d’Halloween date d’il y a 2.000 ans. C’était un festival celte pour célébrer l’an nouveau qui commençait le premier novembre. Il marquait la fin des récoltes et le commencement de l’hiver. Les celtes croyaient que pendant la dernière nuit de l’année (le 31 octobre) la frontière entre le monde des vivants et celui des morts s’estompait. Pendant ces deux jours, les fantômes des morts voyageaient de l’au-delà, au monde des mortels, causant des dommages tout en rappelant aux vivants la fragilité de leur existence. Mais la fluidité des frontières permettait aussi aux prêtres celtes de faire leurs prophécies annuelles qui généraient en plus de la tranquillité, l’espoir de survivre au long hiver obscur.

Mais le jour des morts est, en même temps, une célébration mexicaine d’origine aztèque et semble venir de plusieurs rituels précolombiens, il remonte peut-être aussi loin que 2.500 ou 3.000 ans. Ces rituels sont dédiés a une Déesse, La Dame des Morts, et ont lieu pendant le neuvième mois du calendrier aztèque  qui annonce le commencement de l’été. Bien qu’ayant un sens profond différent  l’intention principale de la célébration était sans doute la même que celle d’aujourd’hui: honorer les morts et reconnaître les vivants; surmonter la menace de mort et considérer les sources de la vie; rire face à la tragédie et pleurer du bonheur d’être en vie.

Même si ces traditions, la celte et la mexicaine, sont toutes deux des célébrations qui rendent hommage aux morts, leurs rituels respectifs sont très différents en représentation et contenu. Séparées dans le temps et géographiquement elles sont liées aux traditions chrétiennes et aux coutumes romaines chrétiennes depuis des siècles, d’où leur force. La toussaint et le jour des défunts se sont superposés à ces célébrations, érodant les racines païennes et soumettant leur système de croyances au credo catholique. Malgré la violence ou peut-être  pour mieux résister aux impositions, ni Halloween, ni le jour des morts n’ont perdu leur histoire païenne, leur créativité populaire et l’attraction de l’hérésie.

Halloween et le jour des morts sont seulement deux des formes honorant les morts dans l’univers. Il y a aussi des traditions antiques en Afrique et en Asie. Cependant il semble que ce soit ces deux traditions qui se soient globalisées à la fin du vingtième et au début du vingt-et-unième siècle. Dans le monde actuel ces fêtes sont devenues des pratiques populaires plus que des cérémonies religieuses. Ce sont des rituels qui ne requièrent plus de formes spéciales ou de coutumes strictes. Ce sont des festivités séculaires et ouvertes qui invitent à la participation populaire et à des interprétations éclectiques; ce scenario fait place à l’interprétation collective des gens, selon leur esprit et leur location.

C’est dans cette intention que nous vous invitons dans le quartier de Gràcia, Barcelone, à la célébration populaire de ces héritages mixtes (incluant La Castañada). C’est un appel pour honorer les défunts, pour reconnaître notre fragilité, pour rire de l’inévitable et profiter de la vie.

Na Mairbhe a Oirmhinnigh, Chun Dosheachanta a Daol a Ghairdigh

Tárigí linn, ceangaillí linn, éirigí údarí cumaisc na ceillúiraidh agus aireagán sheanchais nua go léir, go beo ‘s go deo.

Thósaigh na fréamhacha Oíche Shamhna 2,000 bhliainta ó shin. Is Féile Ceiltach a bhí sé, an bhliain nua a cheiliúir (a tosú Samhain 1), ag ciallaigheacht an deireadh fómhair agus an tósach gheímhreadh. Chreideamh na Ceiltacha go’n oíche déireneach an bhliain (Deireadh Fómhair 31), d’éirigh na líní smálte idir na domhain beo agus marbh. I ríth na dhá laethanta seo, d’ímigh taibhsí na mairbhe ó’n Saol-Eile go Saol-na-Bhásmair, agus iad ag déanamh gríosach agus a chuir i gcuimhne na daoine beo le’n a marthain leachaileach. Ach fréisin, cheadaigh críochí sreabhacha na sagairt ceiltacha, tairngreachta a dhéanamh ag deonaigh cluthaireacht agus dóchas le’n gheimhreadh fháda agus dorchadas a mhaireachtáil.

Lá na Mairbhe, ceillúiradh Meicsiceach bhumúis Aistech atá ann, agus is cosúil go thainigh é ó’n a lán deasghnátha cholóimach, b’fhéidir dátíochta chomh fhád ó shin le 2,500 go 3,000 bhliainta. Na ceillúracha seo, bhí said díograiseacha a Bhandia, Bantiarna na Mairbhe, agus islighóid san mhi an naoú de’n eilire Aistech, an tús samhraidh a chraoladh. Má tá le ciall agus éifeachtach éagsÚil bhí an aigne lárnach dóchúilach chomh maith le chéillúracha ó’n lá inníu. :- slua na mairbhe a oirmhinnighe agus na daoine beo a aithníonnte: a choisc na bagairtí bás agus dearc a fréamhacha anaim; a gháire san aghaidh chinniúint, agus a chaoin le’n athas as bheith beo.

Is é cinnte go bhfuil céillúraidh Ceiltach ‘s Mecsicach ag díol na daoine mairbhe a mholadh, ach is iad deasghnatha go ana éagsúil ina tsamhail agus lucht. Deighilte san ám agus tírealíochta d’éirigh síad cónaiscte le seanchasa Críostiúla agus nósanna Caitleaceacha Romhánacha. I ríth na chéadaí agus foréigean, bhí na laethanta Gach-Naoimhte agus Gach-Anaim forshuighte ar na ceillúiraidh seo, ag creimadh a fréamhta págánta, agus a chorais chreideamhe ag géillach go chreid Caitleceach. In ainneoin an fhorneart, nó b’fhéidir chomh frithbheart gó’n mhaorgach, níor Oíche Shamhna ná Lá na Mairbhe caillte a stairiúil págánta, a cruthaitheacha coitianta agus cealg págánta.

Níl Oíche Shamhna agus Lá na Daoine Mairbhe ach beirt cruthaí iomlan ag oirmhinnighhíocht na daoine mairbhe. Is é a lán seanchais ins an Afraic agus an Aíse fréisin, fós, is cosúil go bhfuil na dhá- cheainn seo a dhéanta domhanda cinnte san céad déanach 20u agus go luath céad 21u. San domhan inníu, d’éirigh na ceillúiraidh seo níos mo cleachtasaí coitanta, ná deasghnátha le modh agus gremaighte docht, ach tá said fleáchais oscailte agus ciantréimhseacht, aimhréidh coitianta agus ciallaí iolarthaí ; scéal le’n anaim na daoine agus ait, scríobhta le chéile.

Seo é ár aigne, agus ó’n ceantar Grácia, Barcelona, scairtimid chun ceillúiradh as atharthaí meascthaí (La Castanyada fréisin). Seo é scairt le’n mairbhe a oirmhinnigh, le’n ár sobhriste a aithin, chun dosheachanta a gháire, agus le saol a ghairdigh.

Honrar os Mortos, Rir do Inevitável e Regozijar a Vida

Venha e junte-se a nós, torne-se um autor dessa mistura de celebrações e da invenção de novas tradições!

As origens do Halloween remontam a dois mil anos. Era um festival celta para celebrar o ano novo que começava em 1º de novembro, marcando o fim da colheita e o início do inverno. Os celtas acreditavam que na última noite do ano (31 de outubro) as fronteiras entre os mundos dos vivos e dos mortos se confundiam. Durante esses dois dias, os fantasmas dos mortos viajavam de um Outro mundo ao mundo dos mortais causando estragos e mostrando aos vivos a sua frágil existência. No entanto, a fluidez das fronteiras também permitia aos sacerdotes celtas fazer profecias anuais que geravam tranquilidade e esperança para sobreviver ao inverno longo e escuro.

O Dia dos Mortos, por sua vez, é uma celebração mexicana de origem asteca e parece ter surgido de muitos rituais pré-hispânicos, podendo remeter a 2.500-3.000 anos. Esses rituais eram dedicados a uma deusa, a Dama dos Mortos, e ocorriam no nono mês do calendário asteca, anunciando o início do verão. Apesar de diferentes sentidos e significados, a intenção principal era provavelmente a mesma das celebrações de hoje: honrar os mortos e reconhecer os vivos; afastar as ameaças da morte e levar em consideração as fontes de vida; rir na cara da tragédia e chorar pela alegria de estar vivo.

Apesar de ambas as celebrações, a celta e a mexicana, prestarem homenagem aos mortos, são rituais bastante diferentes em sua representação e sentido. Separadas no tempo e na geografia, tornaram-se associadas às tradições cristãs e aos costumes católicos- romanos. Durante séculos e através da força, o Dia de Todos os Santos e o Dia de Finados impuseram-se sobre essas celebrações, corroendo suas raízes pagãs e submetendo seus sistemas de crenças ao credo católico. Apesar da violência ou talvez como uma forma de resistência à imposição, nem o Halloween e nem o Dia dos Mortos perderam sua história pagã, a criatividade popular e o aspecto herético.

O Halloween e o Dia dos Mortos são apenas duas em um universo de maneiras de honrar os mortos. Existem também antigas tradições na África e na Ásia. Apesar disso, estas duas celebrações parecem ter sido particularmente globalizadas no final do século XX e início do XXI. Atualmente, elas se transformaram mais em festas populares do que em cerimônias religiosas. Já não são rituais que exigem procedimentos específicos e aderência rigorosa, mas sim festividades seculares abertas que convidam à participação popular e interpretações ecléticas. É um roteiro escrito coletivamente pelo espírito das pessoas e do lugar.

É com essa intenção e a partir do bairro de Gràcia, Barcelona, que convidamos para uma celebração popular de heranças mistas (incluindo La Castanyada). É um convite para honrar os que já partiram, reconhecer nossa fragilidade, rir do inevitável e regozijar a vida.

Oddając cześć zmarłym, śmiejąc się z tego co nieuchronne, ciesząc się życiem

Przyłącz się do nas i stań się autorem połączenia różnych sposobów świętowania, jak również tworzenia nowych tradycji!

Korzenie Halloween sięgają 2000 lat wstecz. Było to święto celtyckie mające na celu powitać ichni nowy rok (który zaczynał się 1 listopada), oznaczający koniec żniw i początek zimy. Celtowie wierzyli, że w ostatnią noc roku (31 października) granice pomiędzy światem żywych a światem umarłych się zacierają. Podczas tych dwóch dni duchy umarłych przychodziły z wizytą z zaświatów aby siać zamęt i przypominać żyjącym o kruchości życia. Płynne granice pomiędzy światami pozwalały jednak również na to by celtyccy kapłani dokonywali przepowiedni przynoszących nadzieję i pociechę, dzięki którym łatwiej było przetrwać długą i ciężką zimę.

Z kolei Dzień Zmarłych jest świętem meksykańskim pochodzenia azteckiego i wydaje się wywodzić z pre-kolumbijskich rytuałów, sięgających być może lat 2500 do 3000. Rytuały te były poświęcone bogini zwanej Panią Umarłych i przypadały na dziewiąty miesiąc kalendarza azteckiego, anonsujący początek lata. Mimo różnic w znaczeniu tego święta, miało ono podobną intencję do dzisiejszych celebracji: by oddać cześć zmarłym i afirmować egzystencję żywych; by odegnać zagrożenie śmiercią i zwrócić wzrok ku źródłom życia; by śmiać się w twarz tragedii i wykrzyczeć radość z bycia żywym.

Choć zarówno celtyckie jak i meksykańskie święto mają na celu oddać hołd umarłym, są jednak różnymi rytuałami w sensie tego co reprezentują i co składa się na dany rytuał. Oddalone czasowo i geograficznie, obydwa święta połączyły się z tradycjami chrześcijańskimi i zwyczajami rzymsko-katolickimi. Na przestrzeni wieków, Wszystkich Świętych oraz Zaduszki zostały siłą narzucone na dawne święta, poddając erozji ich pogańskie korzenie i starając się sprawić by systemy wierzeniowe z nimi związane ustąpiły na rzecz doktryny katolickiej. Pomimo tego aktu przemocy, a może właśnie w odruchu oporu wobec niego, ani Halloween ani Dzień Zmarłych nie straciły swojej niechrześcijańskiej historii, ogólnoludzkiej kreatywności ani pogańskiego magnetyzmu.

Podobne tradycje istnieją choćby w Afryce i Azji. Jednak to właśnie święto celtyckie i święto meksykańskie zyskały sobie w XX i XXI wieku popularność na skalę globalną. W dzisiejszym świecie, celebrowanie tych dwóch świąt stało się bardziej powszechne niż ceremonie religijne. Nie są to już rytuały wymagające przestrzegania sztywnych procedur, ale zabawy świeckie o otwartym charakterze, zapraszające do ogólnoludzkiego zaangażowania i eklektycznych interpretacji; ich scenariusz jest pisany kolektywnie, a autorem jest duch danych ludzi i danego miejsca.

To właśnie z tą intencją, wychodzącą z samego serca dzielnicy Gràcia w Barcelonie, zwracamy się do Was z zachętą wspólnego świętowania tej mieszanki dziedzictw (z włączeniem La Castanyada). Jest to zaproszenie byśmy wspólnie uczcili zmarłych, afirmowali naszą kruchość, śmiali się z tego co nieuniknione i dali upust naszej radości życia.

Halloween, de Dag van de Doden en andere vieringen:

Het eren van de overledenen, lachen om het onvermijdelijke en vreugde geven aan het leven!
De oorsprong van Halloween ligt 2000 jaar terug. Het was een Keltisch feest om het nieuwe jaar te vieren (dat op 1 november begon) en om het einde van de oogst en het begin van de winter te markeren. De Kelten geloofden dat op de laatste avond van het jaar (31 oktober) de grenzen tussen de wereld der levenden en de doden vager werd. Tijdens deze twee dagen, zouden geesten van de doden vanuit de Andere Wereld naar de wereld van de stervelingen reizen om de boel eens flink op te schudden en hen aan de kwetsbaarheid van hun bestaan te doen herinneren. Maar ook deze vloeibare grenzen gaven de Keltische priesters de mogelijkheid om hun profetieën voor het nieuwe jaar en hoop op het overleven van de lange en donkere winter uit te spreken.

De Dag van de Doden op zijn beurt is een Mexicaanse viering met een Azteekse oorsprong en lijkt voort te komen uit vele precolumbiaanse rituelen, misschien wel van 2500 tot 3000 jaar geleden. Deze rituelen waren gewijd aan een godin de Dame des Doods, en zouden in de negende maand van de Azteekse kalender vallen, de aankondiging van het begin van de zomer. Ondanks de verschillende betekenis was het basisidee van de viering waarschijnlijk hetzelfde als de hedendaagse vieringen; om de doden te eren en de levenden te erkennen; de dreiging van de dood af te wenden en de bronnen van het leven te aanschouwen; om te lachen in het gezicht van de tragedie en de vreugde van het leven toe te juichen.

Hoewel zowel de Keltische als de Mexicaanse feesten een hulde brengen aan de dood, zijn de manieren waarop de rituelen gevierd worden evenals de inhoud verschillend. Ondanks dat ze kwa tijd en ligging van elkaar gescheiden waren, zijn ze uiteindelijk toch aan elkaar verbonden door Christelijke en Rooms-katholieke gewoonten. Eeuwenlang en niet zonder geweld zijn Allerheiligen en Allerzielen aan deze vieringen opgedwongen, werden hun heidense wortels aangetast en moesten zij hun overtuigingen aan het katholieke geloof onderwerpen. Ondanks het geweld of misschien wel als een verzet tegen deze oplegging hebben zowel Halloween als de Dag van de Doden hun ongelovige geschiedenis, creativiteit en heidense allure nooit verloren.

In tegenstelling tot Halloween en de Dag van de Doden, is "La Castanyada" (het feest van de kastanje) ontstaan in de achttiende eeuw en als een populair gebruik gekoppeld aan de katholieke viering van Allerheiligen. Op 1 november gingen de mensen ’s middags naar de begraafplaats om een bezoek te brengen aan de overledenen. Na het eten en terwijl de rozenkrans werd doorgegeven voor de doden, at men kastanjes, zoete aardappelen en "Panellets" (zelfgemaakt gebakjes gemaakt van amandelen); deze maaltijd werd bekend als La Castanyada. Na verloop van tijd is deze viering op zichzelf gaan staan en losgemaakt van haar religieuze oorsprong.

Halloween en de Dag van de Doden zijn maar twee van vele vieringen om de doden te eren. Er zijn gelijksoortige oude tradities in Afrika en Azië. Toch zijn juist deze twee vieringen in de late 20e en vroege 21e eeuw wereldwijd bekend geworden. Tegenwoordig zijn deze vieringen populairder dan religieuze ceremonies. Ze zijn niet langer rituelen met strikte procedures en naleving, maar open en wereldlijke feesten die populaire betrokkenheid en eclectische interpretaties nodig hebben; een script dat gezamenlijk is geschreven door de geest van de mensen en hun tijd.

Precies met dit voornemen en vanuit Gràcia, Barcelona roepen wij iedereen op tot het vieren van een volksfeest ontstaan uit gemengde erfenissen (inclusief La Castanyada). Het is een oproep tot het eren van de overledenen, ter erkenning van onze kwetsbaarheid, om te lachen om het onvermijdelijke en het vieren van het leven!

Kom en doe mee en word ook een van de auteurs van nieuwe tradities!

Чествовать умерших, смеяться над неизбежным, радоваться жизни!

Приди и присоединись к нам, превратись в автора этой смеси из праздника и изобретения новых традиций!
Происхождение Хэлоуина ведет отсчет 2000 лет назад. Кельты праздновали свой Новый Год (который для них начинался 1 ноября), совпадающий с окончанием сбора урожая и началом зимы. Кельты считали, что в последнюю ночь года (31 октября) стирались границы между миром живых и миром мертвых. В течение этих двух дней привидения умерших перемещались из иного мира в мир смертных, терроризируя их и напоминая живым о хрупкости их существования. В то же самое время эти неясные границы между двумя мирами позволяли кельтским священникам делать ясновидческие прогнозы на будущий год, давая успокоение и надежду пережить длинную и темную зимнюю пору.

День Мертвых, в свою очередь, это мексиканский праздник ацтекского происхождения и возможно идет от преколумбийских ритуалов предположительно 2500-3000летней давности. Эти ритуалы посвящались Богине - Госпоже Мертвых и имели место в девятом месяце календаря ацтеков , оповещая о начале лета. Хотя на первый взгляд и в разных значениях, все же глубинный смысл был возможно один и тот же, что и сегодня - чествовать усопших и признать живых, избежать угрозу смерти и пить из жизненных источников, смеяться в лицо трагедии и плакать слезами радости от бытия земного.

Хотя оба праздника, кельтский и мексиканский, отдают честь умершим, это все же разные по форме и содержанию праздники. Разделенные во времени и географическом положении, эти праздники были связаны с христианскими традициями и римскокатолическими обычаями. В течение веков и по принуждению, День Всех Святых и День Усопших стали преобладать, разрушая их языческие корни и подчиняя их верования католицизму. Несмотря на подчинение и давление ни Хэлоуин ни День Усопших не потеряли силу народной выдумки и привлекательности в неподчинении системе.

Что касается Кастаньяды, эта традиция ведет отсчет с 18 века и связана с празднованием католиками Дня Всех Святых. Вечером 1 ноября люди посещали кладбища, чтобы почтить своих усопших. После ужина и вспоминая усопших в молитвах , люди угощались печеными каштанами, бониатос и сладкими панельец. Этот ужин и называют Кастаньяда. С течением времени праздник из религиозного становился все более мирским и сегодня существует как народный обычай без религиозной подоплеки.

Хэлоуин и День Усопших - это только 2 из великого множества форм чествования мертвых. Также существуют свои традиции в Африке и Азии. Тем не менее эти два праздника являются самыми популярными в глобализованном мире конца 20го и начала 21го века. Сегодня это больше народные обычаи, чем религиозные церемонии.  Это ритуалы, не требующие строгого исполнения, а празднества, открытые для народного участия и самых различных толкований, по сценарию, пишущемся коллективно и в духе местных жителей и места, где это происходит.

С этим намерением и из барселонского района Грасиа призываем вместе участвовать в праздновании многообразного наследия, также и Кастаньяду.

Это призыв чествовать умерших, смеяться над неизбежным, ликовать от жизни !